Els
primers
anys
immediats
a
la
postguerra
la
dictadura
franquista
va
dur
a
terme
una
repressió
brutal
i
sistemàtica
entre
la
població
civil.
Una
repressió
que
es
va
estendre
de
manera
continuada
entre
els
anys
1939
i
el
1943.
A
la
fi
de
1942
i
inicis
de
1943,
però,
les
execucions
sumàries
van
experimentar
un
decreixement
en
el
seu
nombre
i
la
mà
fèrria
del
franquisme
va
semblar
que
afluixava
una
mica
la
pressió
damunt
una
població
civil
empobrida,
mal
nodrida
i
espantada.
No
de
bades,
al
marc
d'una
Europa
en
guerra,
semblaven
canviar
les
tornes
i
el
conflicte
bèl·lic
començava
a
deixar
entreveure
unes
Alemanya
i
Itàlia
debilitades,
fet
que
feia
albirar
un
futur
context
europeu
allunyat
dels
feixismes.
Calia
doncs
preparar-se
pels
temps
esdevenidors,
i
això
va
fer
que
es
revisessin
i
suavitzessin
molts
dels
processos
oberts
contra
ciutadans
que,
ja
sigui
per
la
seva
filiació
política,
pel
fet
d'haver
format
part
de
l'equip
de
govern
d'algun
ajuntament,
legítim,
durant
la
República,
o
per
qualsevol
altre
raó
que
el
govern
de
Franco
cregués
avinent,
es
considerava
un
atemptat
contra
els
interessos
de
la
dictadura.
Una
laxitud
en
les
formes
que
no
va
disminuir
el
règim
d'exclusió
dels
vençuts,
als
quals
va
procurar
exterminar
imposant
un
règim
de
terror
entre
la
població.
Un
terror
estès
i
profund
que
propiciava
i
promovia
la
delació
entre
veïns
i,
fins
i
tot,
entre
membres
de
la
mateixa
família,
de
manera
que
no
va
ser
pràctica
infreqüent
que
el
cunyat,
el
veí
o
el
nebot
denunciessin
algú
per
por
de
no
ser
inclosos
ells
mateixos
al
grup
de
sospitosos
i,
en
conseqüència,
patir
el
buit
social
o
qualsevol
altre
tipus
de
repressió
que
aquest
fet
podia
significar.
Cal
entendre,
però,
que
aquesta
mostra
“d'humanització”
del
règim
no
era
sinó
purament
interessada,
i
que
això
no
disculpa
en
absolut
la
seva
brutalitat,
doncs
a
tots
els
imputats
prèviament
se'ls
havia
aplicat
la
anomenada
“llei
febrer
39”,
que
operava
amb
efectes
retroactius,
cosa
que
il·legalitzava
fets
que
uns
anys
abans
comptaven
amb
el
suport
d'un
marc
legal.
La
maquinària repressiva franquista estava per tant perfectament
engreixada i ajustada i va continuar exercint un control ferri sobre
la població, posant al servei del règim alguns organismes de
vigilància que servien per tenallar una població civil silenciada a
base de por.
Un
d'aquests
infames
organismes
van
ser
les
“Juntas
de
Vigilancia
Local”,
davant
las
quals
s'havien
de
presentar
regularment
els
encausats
als
que
s'havia
commutat
la
pena
de
presó
per
un
règim
de
llibertat
vigilada.
Berga,
com
a
capital
de
comarca,
posseïa
la
seva
“Junta
de
Vigilancia
Local”,
amb
els
noms
de
les
persones
encausades
de
ser,
o
haver
estat,
desafectes
al
règim,
perfectament
recollits
en
unes
fitxes
on,
a
banda
de
les
dades
personals
de
l'encausat,
apareixien
detalls
complementaris
com
podia
ser
la
seva
pertinença
o
no
a
la
maçonería.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada